Joan Brossa (1919 - 1998)
El sonet és una forma poètica composta per catorze versos d'onze síl·labes. Els versos s'organitzen en quatre estrofes: dos quartets (estrofes de 4 versos) i dos tercets (estrofes de 3 versos).
En el sonet clàssic els vuit primers versos tenien una estructura fixa amb rima ABBA:ABBA, sent més lliure en la rima dels sis últims, amb les combinacions CDE:CDE, CDE:DCE, CDC:DCD, com les més utilitzades. Més endavant també s'utilitzaren les rimes ABAB:ABAB i ABBA:CDDC pels dos quartets inicials.
Altres tipus de sonets són el Sonet Anglès (també conegut com sonet Shakespearià o Isabelí) amb l'estructura ABAB:CDCD:EFEF:GG, és a dir de tres quartets i un apariat; el Sonet Maròtic (també dit italià) ABBA:ABBA:CCD:EED i el Sonet "françoiseses" ABBA:ABBA:CDC:EDE, ambdós utilitzats en llengua francesa.
Un exemple típic del sonet clàssic és el que Lope de Vega (Madrid, 1562 - 1635) va fer precisament explicant com es fa un sonet:
SONETO DE REPENTE
Un soneto me manda hacer Violante,
en mi vida me he visto en tal aprieto;
catorce versos dicen que es soneto:
burla burlando van los tres delante.
Yo pensé que no hallara consonante
y estoy a la mitad de otro cuarteto;
mas si me veo en el primer terceto
no hay cosa en los cuartetos que me espante.
Por el primer terceto voy entrando
y aun parece que entré con pie derecho,
pues fin con este verso le voy dando.
Ya estoy en el segundo, y aun sospecho
que voy los trece versos acabando:
contad si son catorce, y está hecho.
En català, aquest poema apareix per primera vegada escrit per Pere Torroella (1436-1486) i es difon àmpliament al llarg del segle XVI; el seu màxim exponent és Pere Serafí, autor de seixanta sonets. Entre els segles XVII al XIX va ser utilitzat habitualment, però els poetes romàntics el van anar abandonant. Els autors parnassians i simbolistes el van recuperar i amb més o menys fortuna no l'han deixat de cultivar fins als nostres dies. Entre els contemporanis, destaquen com sonetistes Jeroni Zanné, Josep Maria Solé, J.V. Foix o Joan Brossa. Josep Carner va ser el ressucitador del sonet en català, caigut en desgràcia durant el Renaixement poètic de la nostra llengua. Carner va utilitzar el sonet amb una perfecció lingüística inigualable i una exigència formal plena de referències cultes.
Com exemple n'he triat justament un de Josep Carner, un sonet del que Josep Pla va dir: "Aquest sonet terrible de Josep Carner s'hauria de donar a llegir a tothom amb la intenció que tothom el medités"
Cap vent no mou el bri d'una esperança,
de cada núvol només cau neguit,
el destí s'enfondeix en malaurança,
potser la nit serà cent anys de nit.
El fat, però, no minva la frisança
pel que tant he volgut i beneït,
i ma feblesa diu que ja s'atansa
l'adéu-siau del cos i de l'esprit.
Potser ja massa dies he comptat
i en un recolze inconegut m'espera
la fi. Pugui jo caure incanviat
tot fent honor, per via dreturera,
amb ulls humits i cor enamorat
a un esquinçall, en altre temps bandera.
